D'AMOR I ALTRES DROGUES

Fa dies que sóc lluny de Segrev i lluny d'aquí. Fa dies que rondo el món dels pensaments. M'amoïna l'amor. He fet un breu repàs a Aristòtil, Plató, Nietzsche...inclús a Kundera per tal de veure que en pensen ells de l'amor. Res de nou. Fan moltes classificacions del tipus d'amor...però penso que hi ha un que se'ls escapa i jo li donaria el títol del llibre de M. Kundera : '...los amores ridiculos'.

Com a primer tipus d'amor parlaré de l'amor maternal, l'amor que tenim als nostres fills. Incondicional, etern, protector, inmens i inmesurable, inexplicable i inagotable. Sens dubte el millor dels amors possibles però no el que em preocupa en aquets moments i del que en aqueta reflexió no ve al cas desenvolupar més.

L'amor a un amic, res a dir tampoc.

L'amor com tots l'entenem, és desig. Desig carnal, desig sexual, desig de protegir, d'estimar, de ser estimats, d'agradar, de compartir, de  voler ser millors persones.

I en efecte  'no hi ha res més gran que estimar i ser correspòs' Moulin Rouge.

Però de l'amor correspòs ja se n'ha parlat molt.

Els meus pensaments, el meu interés ( per aquesta vegada ) el desperten els amors que no han pogut ser, els amors que en certa manera poden semblar ridículs.

Penso que podem ser feliços, estimar i ser estimats i de sobte un bon dia creuar-nos amb algú amb qui conectem. Algú que potser coneixiem o potser no. Algú que ens fa pensar que hagués pogut ser....Que si haguéssim coincidit en el temps, en un moment i un espai remot i , obviament incalculabe, hauria estat una cosa gran. Hi hagués hagut una conexió bestial.

Els anomeno ridículs perquè expresar-los en veu alta fa fins i tot vergonya. Et fan sentir rídicul del tot i amb el convenciment de que no et pot entendre ningú perquè és una bestiesa de les grosses.

Experimentar un amor ridícul ens porta al caos emocional durant les següents hores. ens remou les emocions, la nostra seguretat, la nostra felicitat...realment hem fet una bona elecció?? realment som allà on volem ser? realment som feliços? realment hem nascut per ser fidels a una única persona 'fins que la mort ens separi'? fins a quin punt ho deixaríem tot per que el nostre 'amor ridícul' deixés de ser 'ridícul'?

No he trobat respostes a tot això. Cadascú tindrà les seves. Sé que quan passen unes 48 hores després de l'enamorament ridícul tot torna  la normalitat. Ens tornem a saber feliços i segurs del què som i del què tenim...nomès queda una reminiscència de l'experiència ridícula i al recordar-la fins i tot fa venir fred.

I només em queda per acomiadar-me proposar-vos un antídot contra 'els amors ridículs' i ho faré recordant a un expert en amors W. Shakespeare :

'Enséñame a olvidarme de pensar' Romeo & Julieta