Fa dies que sóc lluny de Segrev i lluny d'aquí. Fa dies que rondo el món dels pensaments. M'amoïna l'amor. He fet un breu repàs a Aristòtil, Plató, Nietzsche...inclús a Kundera per tal de veure que en pensen ells de l'amor. Res de nou. Fan moltes classificacions del tipus d'amor...però penso que hi ha un que se'ls escapa i jo li donaria el títol del llibre de M. Kundera : '...los amores ridiculos'.
Com a primer tipus d'amor parlaré de l'amor maternal, l'amor que tenim als nostres fills. Incondicional, etern, protector, inmens i inmesurable, inexplicable i inagotable. Sens dubte el millor dels amors possibles però no el que em preocupa en aquets moments i del que en aqueta reflexió no ve al cas desenvolupar més.
L'amor a un amic, res a dir tampoc.
L'amor com tots l'entenem, és desig. Desig carnal, desig sexual, desig de protegir, d'estimar, de ser estimats, d'agradar, de compartir, de voler ser millors persones.
I en efecte 'no hi ha res més gran que estimar i ser correspòs' Moulin Rouge.
Però de l'amor correspòs ja se n'ha parlat molt.
Els meus pensaments, el meu interés ( per aquesta vegada ) el desperten els amors que no han pogut ser, els amors que en certa manera poden semblar ridículs.
Penso que podem ser feliços, estimar i ser estimats i de sobte un bon dia creuar-nos amb algú amb qui conectem. Algú que potser coneixiem o potser no. Algú que ens fa pensar que hagués pogut ser....Que si haguéssim coincidit en el temps, en un moment i un espai remot i , obviament incalculabe, hauria estat una cosa gran. Hi hagués hagut una conexió bestial.
Els anomeno ridículs perquè expresar-los en veu alta fa fins i tot vergonya. Et fan sentir rídicul del tot i amb el convenciment de que no et pot entendre ningú perquè és una bestiesa de les grosses.
Experimentar un amor ridícul ens porta al caos emocional durant les següents hores. ens remou les emocions, la nostra seguretat, la nostra felicitat...realment hem fet una bona elecció?? realment som allà on volem ser? realment som feliços? realment hem nascut per ser fidels a una única persona 'fins que la mort ens separi'? fins a quin punt ho deixaríem tot per que el nostre 'amor ridícul' deixés de ser 'ridícul'?
No he trobat respostes a tot això. Cadascú tindrà les seves. Sé que quan passen unes 48 hores després de l'enamorament ridícul tot torna la normalitat. Ens tornem a saber feliços i segurs del què som i del què tenim...nomès queda una reminiscència de l'experiència ridícula i al recordar-la fins i tot fa venir fred.
I només em queda per acomiadar-me proposar-vos un antídot contra 'els amors ridículs' i ho faré recordant a un expert en amors W. Shakespeare :
'Enséñame a olvidarme de pensar' Romeo & Julieta
miércoles, 14 de septiembre de 2011
domingo, 5 de junio de 2011
Fa dies que no tinc ni una estoneta per anar a Segrev, tinc tant poques estonetes per mi que ni tan sols tinc un moment per pensar-hi.
De pressa, tot va molt de pressa. Hi va tant, que no podem pensar què fem ni perquè. No podem ni tan sols reconèixer que viure així no ens agrada.
Porto uns dies maratònics, vaig d'aquí cap allà. Estic en un lloc i en uns minuts ( depèn del tràfic de la ciutat seran uns pocs o molts ) estaré en un altre. Dic 'estic' perquè no em ve de gust dir que 'sóc ' en un lloc, ja que en aquestes condicions d'estress, velocitat exagerada i presses, un no pot ser. Ens hem de conformar amb 'estar', que ja és molt. No podem ser nosaltres mateixos en mig d'aquest caos i d'aquest ritme vertiginós, no podem ser prou feliços perquè en realitat la majoria de coses que fem les fem per obligació i amb el convenciment de que seríem mil vegades més afortunats fent qualsevol altre cosa. I en mig d'aquest merder em ve el cap la màxima cartesiana 'cogito ergo sum' ( penso per tant existeixo ) i reconec que últimament la meva existència va faltada de moments de reflexió.
Em pregunto qui, quan i com, ens van enredar en aquesta roda :ens creiem molt feliços treballant més de 8 hores diàries per pagar la hipoteca d'uns pisos extramadament sobrevalorats?? Ens pensàvem molt moderns tenint que deixar als nostres fills més de 8 h diàries en escoles bressol per poder seguir el ritme? Ens il.lusionava la idea de la modernització...Cada dia tinc més dubtes de si hem fet tant bon negoci.
I no és que estigui deprimida ni que tot 'lo modern' em desagradi. No sóc tant il·lusa de creure que vivint a la muntanya amb quatre cabres seria més feliç. Però estic cansada d'anar tant ràpid. Estic cansada de tenir la sensació d'arribar sempre 1 minut tard a tot i tenir que marxar sempre 1 minut abans de que tot acabi. Estic farta de sentir que no tinc prou temps per estar amb els qui estimo. Estic fins al monyo de no recordar els capvespres de Segrev....i no sé com solucionar-ho. Això és que porto pitjor.
Avui és diumenge i he fet la vista grossa al desordre domèstic perquè volia dedicar tot el dia a estar amb la meva princesa. Aquests dies casi bé no ens hem vist i l'anyoro tant que em fa mal. La princesa de Segrev està tremenda. Trobo que 'tremenda' és un adjectiu que li escau molt i com que ho penso així em torno repetitiva i tot ( demano perdó ). És la paraula que millor la descriu: riallera, moguda, espontània, espavilada, payasa...tremenda, en definitiva.
Després d'haver escrit això , i tenint en compte que avui és diumenge i no he treballat, estic una miqueta més tranquil.la. La calma dona lloc al pensament i aquest em porta a Segrev.
Demà sens falta us parlaré de Segrev, de com són els seus habitants i de perquè estimo tant a les seves bruixetes.N'hi ha 1 de cada color i quan s'ajunten són realment màgiques.
Un petó i bona nit! ( la Berta es desperta i em reclama! )
De pressa, tot va molt de pressa. Hi va tant, que no podem pensar què fem ni perquè. No podem ni tan sols reconèixer que viure així no ens agrada.
Porto uns dies maratònics, vaig d'aquí cap allà. Estic en un lloc i en uns minuts ( depèn del tràfic de la ciutat seran uns pocs o molts ) estaré en un altre. Dic 'estic' perquè no em ve de gust dir que 'sóc ' en un lloc, ja que en aquestes condicions d'estress, velocitat exagerada i presses, un no pot ser. Ens hem de conformar amb 'estar', que ja és molt. No podem ser nosaltres mateixos en mig d'aquest caos i d'aquest ritme vertiginós, no podem ser prou feliços perquè en realitat la majoria de coses que fem les fem per obligació i amb el convenciment de que seríem mil vegades més afortunats fent qualsevol altre cosa. I en mig d'aquest merder em ve el cap la màxima cartesiana 'cogito ergo sum' ( penso per tant existeixo ) i reconec que últimament la meva existència va faltada de moments de reflexió.
Em pregunto qui, quan i com, ens van enredar en aquesta roda :ens creiem molt feliços treballant més de 8 hores diàries per pagar la hipoteca d'uns pisos extramadament sobrevalorats?? Ens pensàvem molt moderns tenint que deixar als nostres fills més de 8 h diàries en escoles bressol per poder seguir el ritme? Ens il.lusionava la idea de la modernització...Cada dia tinc més dubtes de si hem fet tant bon negoci.
I no és que estigui deprimida ni que tot 'lo modern' em desagradi. No sóc tant il·lusa de creure que vivint a la muntanya amb quatre cabres seria més feliç. Però estic cansada d'anar tant ràpid. Estic cansada de tenir la sensació d'arribar sempre 1 minut tard a tot i tenir que marxar sempre 1 minut abans de que tot acabi. Estic farta de sentir que no tinc prou temps per estar amb els qui estimo. Estic fins al monyo de no recordar els capvespres de Segrev....i no sé com solucionar-ho. Això és que porto pitjor.
Avui és diumenge i he fet la vista grossa al desordre domèstic perquè volia dedicar tot el dia a estar amb la meva princesa. Aquests dies casi bé no ens hem vist i l'anyoro tant que em fa mal. La princesa de Segrev està tremenda. Trobo que 'tremenda' és un adjectiu que li escau molt i com que ho penso així em torno repetitiva i tot ( demano perdó ). És la paraula que millor la descriu: riallera, moguda, espontània, espavilada, payasa...tremenda, en definitiva.
Després d'haver escrit això , i tenint en compte que avui és diumenge i no he treballat, estic una miqueta més tranquil.la. La calma dona lloc al pensament i aquest em porta a Segrev.
Demà sens falta us parlaré de Segrev, de com són els seus habitants i de perquè estimo tant a les seves bruixetes.N'hi ha 1 de cada color i quan s'ajunten són realment màgiques.
Un petó i bona nit! ( la Berta es desperta i em reclama! )
martes, 31 de mayo de 2011
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
Avui ha caigut un bon xàfeg a Bareclona. Desde bon dematí que els núvols grisos ho anunciàven, però vés per on ha caigut just quan hem anat a buscar el peix. I com era d'esperar jo no duia paraigües. He quedat molla com un àneg, però ha estat divertit...em sembla que és la primera vegada que la princesa de Segrev veu ploure i sap què la pluja té nom i que no és que caigui aigua, no! És que POU ( com diu la Berta ).
Després hem anat a casa, ens hem canviat i hem jugat. M'encanten les estones en les que estem soletes jugant i mirant el Pocoyo o els cantajuegos ( que no valen res, però a ella li encanten ).
Ara dorm i m'encanta quan dorm. M'agrada perquè la veig tranquila, feliç, en pau...m'agrada perquè fins fa ben poc, cap d'aquestes marevelloses paraules es podia asociar al son de la Berta. La pobre ho ha passat molt malament amb el tema del dormir i de rebot jo també ho he passat de pena. Per això ara em dona tanta pau veure-la al llitet, molta més que si res d'això hagués passat. Quan la Berta dorm una part de mi descansa també, deixo de ser mami una estoneta i puc dedicar-me a ser jo un ratet. I encara que no fagi coses massa interessants, faig el que em ve de gust a mi: miro series, revistes, llegeixo, em poso a l'ordinador i faig un blog.
Escric aquest blog, amb il.lusió i amb ganes. No sé on anirem a parar amb tot això, però tinc ganes d'anar-ho engegant i d'anar-vos descobrint coses...em pregunto quin temps farà avui a Segrev. Haurà plogut? M'encanta l'olor dels camps de Segrev quan plou.No us havia dit que Segrev té camps?? Doncs en té. Té camps i un reg. I algunes casetes molt boniques. I una esglèsia i... 'és quan dormo que hi veig clar' Foix
Després hem anat a casa, ens hem canviat i hem jugat. M'encanten les estones en les que estem soletes jugant i mirant el Pocoyo o els cantajuegos ( que no valen res, però a ella li encanten ).
Ara dorm i m'encanta quan dorm. M'agrada perquè la veig tranquila, feliç, en pau...m'agrada perquè fins fa ben poc, cap d'aquestes marevelloses paraules es podia asociar al son de la Berta. La pobre ho ha passat molt malament amb el tema del dormir i de rebot jo també ho he passat de pena. Per això ara em dona tanta pau veure-la al llitet, molta més que si res d'això hagués passat. Quan la Berta dorm una part de mi descansa també, deixo de ser mami una estoneta i puc dedicar-me a ser jo un ratet. I encara que no fagi coses massa interessants, faig el que em ve de gust a mi: miro series, revistes, llegeixo, em poso a l'ordinador i faig un blog.
Escric aquest blog, amb il.lusió i amb ganes. No sé on anirem a parar amb tot això, però tinc ganes d'anar-ho engegant i d'anar-vos descobrint coses...em pregunto quin temps farà avui a Segrev. Haurà plogut? M'encanta l'olor dels camps de Segrev quan plou.No us havia dit que Segrev té camps?? Doncs en té. Té camps i un reg. I algunes casetes molt boniques. I una esglèsia i... 'és quan dormo que hi veig clar' Foix
lunes, 30 de mayo de 2011
BREU RESUM
M'agradaria explicar-vos en poques paraules què és Segrev, ho vaig prometre i ho dec. Segrev és el meu petit reialme, allà on tot el què desitjo pot esdevenir. No cal dir que s'ha d'anar en compte amb el que un desitja, perquè tot el que desitgem és succeptible de fer-se real. I juro que els pròpis desitjos m'han fet plorar més que pas els desitjos aliens.
Segrev és doncs allà a on viu la meva gent, allà a on voldria estar en molts moments. Segrev és en certa manera la meva Ítaca. Segrev ets tu i ells...i sobre tot elles. Tot i tothom que m'acompanya i que comparteix moments amb mi.
Com us he dit, és allà a on voldria ser moltes vegades, però no sempre és possible.Per tant aquest blog es dirà 'Cròniques de Segrev', perquè encara que estem lluny, molt lluny de la nostra Ítaca, sempre ens arriba una Crònica de Segrev . Perquè no ens sentim sols, perquè els cants de les sirenes no ens destorbin en el camí, perquè sàpiguem que ens els bons i en els mals moments, sempre podrem tornar a Segrev.
Segrev és doncs allà a on viu la meva gent, allà a on voldria estar en molts moments. Segrev és en certa manera la meva Ítaca. Segrev ets tu i ells...i sobre tot elles. Tot i tothom que m'acompanya i que comparteix moments amb mi.
Com us he dit, és allà a on voldria ser moltes vegades, però no sempre és possible.Per tant aquest blog es dirà 'Cròniques de Segrev', perquè encara que estem lluny, molt lluny de la nostra Ítaca, sempre ens arriba una Crònica de Segrev . Perquè no ens sentim sols, perquè els cants de les sirenes no ens destorbin en el camí, perquè sàpiguem que ens els bons i en els mals moments, sempre podrem tornar a Segrev.
miércoles, 18 de mayo de 2011
PERQUÈ SEGREV...
Què és Segrev?? Poc a poc ho anirem descobrint...Primer donarem opcions a alguns dels seus habitants, perquè sense saber-ho en són part. Ells fan Segrev...Seguirem informant.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)