Fa dies que no tinc ni una estoneta per anar a Segrev, tinc tant poques estonetes per mi que ni tan sols tinc un moment per pensar-hi.

De pressa, tot va molt de pressa. Hi va tant, que no podem pensar què fem ni perquè. No podem ni tan sols reconèixer que viure així no ens agrada.

Porto uns dies maratònics, vaig d'aquí cap allà. Estic en un lloc i en uns minuts ( depèn del tràfic de la ciutat seran uns pocs o molts ) estaré en un altre. Dic 'estic' perquè no em ve de gust dir que 'sóc ' en un lloc, ja que en aquestes condicions d'estress, velocitat exagerada i presses, un no pot ser. Ens hem de conformar amb 'estar', que ja és molt. No podem ser nosaltres mateixos en mig d'aquest caos i d'aquest ritme vertiginós, no podem ser prou feliços perquè en realitat la majoria de coses que fem les fem per obligació i amb el convenciment de que seríem mil vegades més afortunats fent qualsevol altre cosa. I en mig d'aquest merder em ve el cap la màxima cartesiana 'cogito ergo sum' ( penso per tant existeixo ) i reconec que últimament la meva existència va faltada de moments de reflexió.

Em pregunto qui, quan i com, ens van enredar en aquesta roda :ens creiem molt feliços treballant més de 8 hores diàries per pagar la hipoteca d'uns pisos extramadament sobrevalorats?? Ens pensàvem molt moderns tenint que deixar als nostres fills més de 8 h diàries en escoles bressol per poder seguir el ritme? Ens il.lusionava la idea de la modernització...Cada dia tinc més dubtes de si hem fet tant bon negoci.

I no és que estigui deprimida ni que tot 'lo modern' em desagradi. No sóc tant il·lusa de creure que vivint a la muntanya amb quatre cabres seria més feliç. Però estic cansada d'anar tant ràpid. Estic cansada de tenir la sensació d'arribar sempre 1 minut tard a tot i tenir que marxar sempre 1 minut abans de que tot acabi. Estic farta de sentir que no tinc prou temps per estar amb els qui estimo. Estic fins al monyo de no recordar els capvespres de Segrev....i no sé com solucionar-ho. Això és que porto pitjor.

Avui és diumenge i he fet la vista grossa al desordre domèstic perquè volia dedicar tot el dia a estar amb la meva princesa. Aquests dies casi bé no ens hem vist i l'anyoro tant que em fa mal. La princesa de Segrev està tremenda. Trobo que 'tremenda' és un adjectiu que li escau molt i com que ho penso així em torno repetitiva i tot ( demano perdó ). És la paraula que millor la descriu: riallera, moguda, espontània, espavilada, payasa...tremenda, en definitiva.

Després d'haver escrit això , i tenint en compte que avui és diumenge i no he treballat, estic una miqueta més tranquil.la. La calma dona lloc al pensament i aquest em porta a Segrev.

Demà sens falta us parlaré de Segrev, de com són els seus habitants i de perquè estimo tant a les seves bruixetes.N'hi ha 1 de cada color i quan s'ajunten són realment màgiques.

Un petó i bona nit! ( la Berta es desperta i em reclama! )